El més d'agost de l'any 2000 la secció viatja als Alps, per tenir un primer contacte, la seva fita principal és el Grand Paradiso, i El Castor. Els integrants d'aquest viatge som: el Toni, el Ton, El Mariano i El Bernat.

El Grand Paradiso (4061m), és una muntanya que queda aïllada del gran grup de muntanyes dels alps. Es troba al sud de la Vall d'Aosta, al Nord d'aquesta vall ja trobem la serralada dels alps pròpiament dita, amb el grup del Mont Blanc, Mont Rosa i altres. Aquesta muntanya no representa cap dificultat, en exepció d'un pas una mica aeri que requereix més atenció i es troba en arribar dalt el cim.

El Castor es troba a l'Oest del gran grup del Mont Rosa, i a l'Est del Breithorn, amb una alçada de 4226 m. Aquest cim és una muntanya molt recomanable per tenir un primer contacte amb els Alps, o per aquells alpinistes que no son molt exigents.

Vam sortir un divendres al vespre del local del CquiE en direcció els Alps, aquest era el nostre primer viatge a aquestes muntanyes i tots estàvem molt nerviosos.

El nostre vehicle era una furgoneta C-25, propietat del Club, la qual vàrem carregar tan com vam poder, portàvem el menjar dels 10 dies, equipatge, material, i a més havíem acomodat la furgoneta per poder-hi dormir quatre persones, sense haver de treure res de dins (es dormia d'aquella manera, tot i que hi vam dormir quasi tots els dies).

Després d'unes 16 hores de viatge o potser més, ruta l'autopista de la costa direcció Torino arribem a la vall d'Aosta i ens enfilem direcció Val Savarenche el poble de Pont, dins del parc nacional del Grand Paradiso.

Fa mal temps són les quatre de la tarda i en poca estona anirem a dormir, estem molt cansats. La intenció és anar a dormir aviat per poder-nos aixecar a les 3 de la nit i fer els 2100 m de desnivell del Paradiso en un sol dia sense haver de fer nit al refugi Victorio Emanuelle (2730 m).

A les tres de la nit el temps continua malament i decidim dormir fins al matí, al sortir el sol, el temps tampoc acompanya i finalment decidim arribar-nos fins al refugi a pesar de la boira i el mal temps. En arribar al refugi el temps ja no era tant dolent, però ja és massa tard per anar amunt.

Refugi Emanuelle I

El nostre pròxim destí es a Cervinia, un contacte amb el Cerví des del costat Italià d'aquesta estació. Arribem a Cervinia de nit, amb mal temps i acampem al camp de futbol, encara no sabem o es troba aquesta muntanya tan mítica, i anem a dormir desil·lusionats, però al matí quan surt el sol, des de dins la furgoneta, apareix aquesta muntanya, no hi ha paraules !!!!

A Cervinia (2013 m) vam fer dues excursions, en la primera vam arribar fins a la Testa Grigia i Refugi Guide del Cervino (3480 m.). En la segona vam fer una petita volta pels peus del cervino fins al refugi Duca degli Abruzi (2802 m), punt de sortida per pujar el Cevino per la ruta normal Italiana de l'aresta Leone.

Primera excursió: Sortim des de la part dreta i més elevada del poble, en direcció a la Sourche i llac Goillet (2515 m.) i d'aquí anem guanyant altura en direcció a la glacera de Valtourneche que ens portarà al Refugi Guide del Cervino (3480 m.), en aquest tram de glacera aprofitem per practicar encordaments i altres tècniques de progressió sobre glacera. Durant tot el camí les vistes del Cerví ens acompanyen i en arribar al refugi, descobrim que ens trobàvem en una estació d'equí Klein Materhorn, i la gent estava esquiant en la glacera que baixa del Breithorn, no us podeu imaginar la quantitat de gent que hi havia a allà dalt, i el que ens havia costat arribar-hi a nosaltres.

Segona excursió: Sortim del camp de futbol, que es troba al costat del camp de golf, en direcció Nord, al final de les cases ens enfilem a l'esquerra remuntant pel costat d'un torrent a estones, per arribar al camí que ve del SW (2300 m aprox) i passa per sota de les glaceres de M. Tabel, i de Chérillon per arribar finalment al refugi Duca degli Abruzi (2802 m), des d'on tronem pel camí habitual de pujada al refugi fins al poble.

De Cervinia anem cap a la vall de Gressoney, per la vall d'Aosta en direcció a Torino, al arribar a Pont St. Martin, trencar a l'esquerra en direcció Gressoney La Trinité.

El Castor degut a la llargada de l'itinerari, el plantegem amb dues etapes, la primera surt del Tshaval, aquí agafem 2 telefèrics que ens enfilaran ràpidament fins al coll de Bettaforca ( 2872 m), i aquí comencem a caminar en direcció Nord cap al Refugi de Quintino Sella ( 3578 m), les vistes dels grans Liskams són presents en tot el camí, i el Castor queda petit al costat d'ells.

Refugi Quintino Sella amb El Castor al fons.

El Refugi de Quintino Sella, es de fusta i te una capacitat de unes 100 places, aquell dia diria que es trobava ple. Les previsions de temps pel pròxim dia eren de canvis, però es preveia un matí mínimament assolellat. Ens temptava la idea del Liskam Occ. Però les previsions de temps insegures ens van fer optar pel Castor que era la nostre primera idea.

Al matí comencem a caminar a les 5, ja encordats en un grup de 4, i ens dirigim al coll de Felik, sempre pel vessant de la glacera de Felik, el tram per assolir aquest coll, es fa més dret i espectacular, i l'aresta que separa el coll del cim del Castor es molt assequible i bonica, només s'estreny en un petit tram central. Cap de nosaltres havia estat abans a 4000 m, les vistes des del cim són impressionants, hi ha muntanyes per tot arreu, les que coneixem són el Breithorn, el Cervino, i el Grup del Monte Rosa amb el Liskam allà mateix.

La baixada es fa llarga baixem en un dia de 4200 a 1800 aquest cop sense telefèrics.

I amb aquesta muntanya va acabar la nostre primera estada ala Alps, és el principi d'una gran història, aquest viatge i el nostre esforç de preparació ens ha obert les portes als Alps, estem a punt per pujar moltes més muntanyes, no pararem d'anar-hi mentre puguem.

Vista des del cim del Castor, amb el Pollux a primer pla, el Cerví al fons i els Brethorns entremig.